Tema 78 . Els amants

Apreciacions sobre el enamoramient, els amants i l’amor. Com un sentiment que neix espontàniament i amb gran intensitat, és definit el enamoramient. Aquesta “estranya sensació” com la criden alguns, es manté durant un temps i després disminueix. En uns casos desapareix i en uns altres es transforma en amor.

Perquè dues persones s’enamoren han de donar-se certes circumstàncies com l’atracció física, que es complementen intel·lectualment, cert grau d’intimitat emocional entre tots dos, acostament, desig d’estar junts entre unes altres. No obstant això, es donen casos en què no necessàriament es compleixen aquestes condicions i les persones, de tota manera s’enamoren.

El enamoramient és una experiència afectiva molt intensa que porta a les persones a involucrar-se de manera profunda entre elles i generalment se li atribueix a l’etapa de l’adolescència. Però, algunes persones repeteixen aquest mateix patró de conducta durant la resta de la seva vida. Tots els pensaments i idees que es tenen de l’altre, són positius i  irracionals .

Els amants

Vicent Andrés Estellés

“Vicent Andrés Estellés té una obra diversa i molt extensa. Encara que n’és més coneguda la poesia, també escrigué novel·les, obres de teatreguions de cinema i unes memòries. Els temes centrals de la seua obra són la mort, el sexe i la pàtria, sempre des d’un prisma popular, quotidià, senzill, directe i, fins i tot, vulgar. Tota la seua obra és difícil de catalogar, ja que algunes obres les reelaborava a partir de llibres o anotacions privades, com elsManuscrits de BurjassotCançoner o Mural del País Valencià, dels quals només en publicava fragments o aquells poemes que considerava més adients.”

http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Maria_L%C3%B3pez-Pic%C3%B3

José María López-Picó

“(Barcelona, ​​14 d’octubre de 1886 – 18 de Maig de 1959), poeta-autor d’una ingent obra en vers -,  prosista, intel·lectual barceloní i editor. És un dels escriptors més destacats del Noucentisme. Llicenciat en lletres, gana en 1907 uns Jocs Florals, i des que en 1910 surten els seus dues primeres trobades de versos, Intermezzo galant i Turment-Froment no deixa de publicar poemes, amb regularitat . La seva poesia té bastant ressò entre els crítics novecentistas, i López-Picó aviat trava amistat amb Eugenio d’Ors, Carles Riba o Joaquim *Folguera, amb qui funda en 1915 La Revista i Les Publicacions de la Revista . La seva obra poètica, que compta amb més de noranta “opus”, com els cotitulars ell mateix, constitueix un corpus coherent i continu, una evolució espiritual en la cerca de Déu i de la poesia pura. Destaquen L’ofrena (1915), El meu pare i jo (1920), Triava (1925), Invocació secular (1926), Variacions líriques (1935)-guanyador del Premi Joaquim *Folguera-, Epifania (1936), i ja en l’època final de la seva vida, de marcat to apologètic i teològic, *Via *Crucis (1947) o *Job (1948). Aquest mateix any 1948 surt el primer volum de les seves obres completes. La seva obra en prosa inclou sis volums de Moralitats i pretextos , notes soltes que López-Picó escriu al llarg de la seva vida sobre història i literatura, o el dietari, testimonial molt valuós, que escriu els últims trenta anys de la seva vida, entre altres textos. Permanentment caracteritzat per la dualitat entre la creació poètica constant, continguda i solitària, i un cert intel·lectualisme implicat amb la realitat que li envolta, el poeta és alt empleat de la diputació de Barcelona i secretari perpetu de la Societat Econòmica d’Amics del País, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, des del mateix 1907 de la seva fundació i fins a de manera clandestina durant els anys trenta, i participa en diverses trobades i tertúlies de la Barcelona de la preguerra i la postguerra. Pàgina elaborada per Abel Ramon Vidal per la AELC.”

http://www.escriptors.cat/autors/lopezpicojm/pagina.php?id_sec=3506

Francesco Petrarca

“Francesco Petrarca (Arezzo20 de juliol de 1304 – Arquà PetrarcaPàdua,19 de juliol de 1374) fou un important escriptor, poeta i humanista italià delsegle XIV o Trecento. La seva obra més coneguda és el Canzoniere“.

Ja en ple apogeu romàntic, el cosmopolita Ferenc Liszt encara va musicar tres cèlebres sonets de Petrarca en italià, cançons que després va transcriure per a piano sol i que, sota aquesta forma, no han abandonat mai el repertori. I ja en ple segle XX, un compositor tan essencial com Arnold Schönberg es va acostar a Petrarca (sempre en alemany) en tres ocasions. Les dues primeres, als inicis de la seva carrera, dins l’atractiu cicle de sis cançons op. 8, de 1904.

La darrera, molt més interessant, dins Serenata, op. 24, escrita a primers dels anys vint, en ple desenvolupament del mètode dodecatònic: en aquesta ocasió, les onze sil·labes dels versos petrarquians serveixen a Schönberg per a una enginyosa aplicació incompleta de la sèrie de dotze notes ( a raó de nota per sil·laba), que al vers següent es veu obligada a començar una sil·laba més tard aue a l’anterior, amb la conseqüència que cap vers no ostenta mai la mateixa melodia que un altre, tot i observar-s’hi rígidament la repetició de la sèrie. Un poeta del segle XIV a l’avantguarda de la música del XX.”

http://ca.wikipedia.org/wiki/Petrarca

Carles de Riba

Carles Riba (Barcelona, ​​1893-1959). Poeta, narrador, crític literari, traductor i acadèmic. La seva producció lírica compte, entre uns altres, amb el primer llibre d’Estades(1919), el Segon llibre d’Estades (1930), Tres *suites (1937), Triaves de Bierville(1943), Salvatge cor i Esbós de tres oratorios (1953). Exerceix de catedràtic de grec i és membre de l’Institut d’Estudis Catalans i vicepresident de la primera Institució de les Lletres Catalanes, de l’època de la República. Exilia en 1939 a causa de la guerra civil espanyola. En l’exili francès, i també a Barcelona des del seu retorn en 1943, tradueix autors clàssics per a la Fundació Bernat Metge, de la qual arriba a ser director. Forçosament allunyat de la vida pública, es converteix en el mestre de les noves generacions. De la seva tasca com a traductor cal esmentar l’Odissea d’Homer i, també, obres d’Èsquil, Hölderlin, Kavafis, Plutarc, Poe, Rilke i Sófocles, entre uns altres. Les lletres catalanes ho recorden amb un premi de poesia que porta el seu nom. Documentació: Oscar Vendrell. Actualització: Heura i Marçal Serra.

Gustavo Adolfo Bécquer

(Gustavo Adolfo Domínguez Bastida; Sevilla, 1836-Madrid, 1870) Poeta espanyol. Fill i germà de pintors, va quedar orfe als deu anys i va viure la seva infància i la seva adolescència a Sevilla, on va estudiar humanitats i pintura.

En 1854 es va traslladar a Madrid, amb la intenció de fer carrera literària. No obstant això, l’èxit no li va somriure; el seu ambiciós projecte d’escriure una Història dels temples d’Espanya va ser un fracàs, i només va aconseguir publicar un tom, anys més tard. Per poder viure va haver de dedicar-se al periodisme i fer adaptacions d’obres de teatre estranger, principalment del francès, en col·laboració amb el seu amic Luis García Lluna, adoptant tots dos el pseudònim de «Adolfo García».

Anuncios